Avui regirant el disc dur del meu ordinador he trobat aquesta carta que vaig enviar al Diari de Vilanova el 19 de desembre del 2006, amb motiu de la desaparició del nostre company d'entrenament i també maratonià en Josep Inglada, víctima d'un absurd i fatal atropellament davant de casa seva. He volgut tornar publicar-ho al blog en record seu...
LA MARATÓ DEFINITIVA (Per a Josep Inglada)
La fita és sempre arribar, petjada a petjada, metre a metre, kilòmetre a kilòmetre. Sempre endavant amb la mirada fixada a l’horitzó, cercant a la llunyania paisatges imaginaris que ens enlluernen de sensacions. Tan se val que sigui a primera hora del matí, quan encara el dia esta badallant i el fred de l’hivern ens deixa glaçats fins el moll de l’ós, o a última hora de la tarda quan la foscor ens envolta i les nostres passes gairebé no es poden distingir... Sempre estem disposats a anar cap endavant, sempre superant les dificultats... perquè, Josep, som corredors i això ens fa sentir diferents.... Tot el sacrifici de dies i dies d’entrenaments, de series, de canvis de ritme, d’estiraments.... Es veuen compensats i ens sentim satisfets quan aconseguim reduir tant sols uns minuts el temps de l’’ultima cursa...
I per un corredor, tu ho saps, la fita més important es la marató, es la màxima experiència que els atletes podem viure. Per això ara, tremolós fins i tot quant escric aquestes línies, vull recordar aquestes darreres maratons que hem preparat junts amb il•lusió i que ens han reportant vivències i moments especials.... El ritual i la màgia de la marató...!!! Tu ho saps molt bé!! Es quelcom especial, es difícil definir-ho amb paraules... Fem els kilòmetres plegats, sovint en silenci (no s’han de perdre forces), però no cal parlar..... El silenci, la respiració compassada es una cadència que ens porta plegats cap el mateix objectiu. Recordo la darrera marató que vaig córrer amb tu... Barcelona 2006, varem fer junts el primer 21 kilòmetres, abans de que tingués que plegar per una maleïda contractura d’esquena.. Anàvem marcant el ritme alternativament, colze a colze, jo començava a patir una mica i tu anaves al capdavant concentrat en la teva fita amb determinació, fins que hem vaig aturar i et vaig deixar anar.... I ho vas aconseguir...!! Vas fer una vegada més un temps espectacular. Estaves en un dels teus millors moments de forma...!!
Però ja veus, la marató s’ha quedat sense tu i ens has deixat sobtadament....
L’altra dia a la mitja marató de Vilanova, encara tenia la sensació que en qualsevol moment de la cursa et veuria passar al teu ritme davant meu i ens faríem un crit d’ànim mútuament.... Però no va ser així, Josep... Ja no estàs al nostre costat.... Ara estàs corrent una altra marató, la cursa definitiva, la marató de l’eternitat, un recorregut que et portarà, se’ns dubte, a la teva màxima fita.
Però et trobarem a faltar, cada petjada que fem, cada kilòmetre que quedi enrere et tindré present en els meus pensaments.... Josep, només vull dir-te que a partir d’ara sempre correràs amb mi....
Perquè som i serem corredors de fons fins que a nosaltres també ens arribi el moment de l’última marató, la definitiva......
Mentrestant, Josep, corre cap a l’eternitat....
.jpg)
